El matrimoni és una institució que, amb
diverses formes, ha acompanyat a la humanitat des del principi dels temps. Les
seues característiques reflectixen la societat i el moment. No és més que la
part pública d'un compromís privat entre dos persones. Però el fet que al llarg
de la història els pobles hagen estat profundament religiosos, ha suposat que
s'oblide que els protagonistes de l'acte ho són per ells mateixos i no per la
forma espiritual ni tan sols la tradició que s'hi haja adoptat, en alguns casos
imposada pel costum de l'època. Venen a compte eixes reflexions perquè dissabte
passat vaig ser testimoni d'una boda excepcional. Comproví que cap confessió o
costum adquirit era protagonista d'un esdeveniment en el qual dos éssers humans
havien estat el centre de tot. Quan es confirma que la convivència és
tolerància i el respecte és la insígnia d'una parella, tot cobra un sentit
diferent. Aleshores no ve al cas el sexe del contraients, ni les vinculacions
ideològiques de cadascú d'ells. Sols hi ha lloc per a pensar que la llei, si
brolla d'un sistema democràtic, és portadora de llibertats.
Eixe pensament és el que em va vindre
al cap en assistir a un ritual especial. Fou el moment en el qual Pere
Valenciano signà un compromís de vida. Va ser emocionant. Les característiques
del personatge, amb vocació periodística i amant de la justícia, li conferia un
destacat valor. La serietat de l'acte venia donada pel fet que la fidelitat als
seus principis sempre ha esta reflectida en els papers que ha escrit al llarg
de la seua vida com a periodista. Però ara es tractava d'escriure el document
més íntim que pot desitjar una parella que s'estima. Tot va ser diferent. L'intercanvi
de sentiments entre les dos persones va emocionar els assistents. Per eixa raó
i perquè Valenciano es mereix el
millor del món, sols resta desitjar que la felicitat del moment siga la bandera
que li acompanye tota la vida, quan arriben tempestes i en la calma més
absoluta. Enhorabona director! Gràcies per fer-nos sentir que el matrimoni és
llibertat!
Lluis Mesa.
