Un entrenador és aquell que lidera un equip per tal d'aconseguir que funcione mitjançant la cohesió interna i la potenciació del talent individual de cada un dels seus membres i aixà poder obtindre bons resultats.
Què passa quan un entrenador trau mals resultats? Qui ha de fer-se responsable? Què pensarÃem si, per exemple, Carlo Ancelotti després de perdre un partit isquera al carrer a celebrar-ho en lloc d'assumir les conseqüències de la derrota i llegir o analitzar el per què del mal resultat obtingut al partit? PensarÃem tots el mateix, que o bé este home s'està burlant de nosaltres, o bé s'ha tornat boig.
La polÃtica és més seria que el futbol, encara que els comportaments d'alguns dirigents puguen fer pensar a alguns ciutadans que la polÃtica no és una matèria seriosa.
Quin sentit té que Pedro Sánchez celebre el resultat que ha aconseguit el partit que ell encapçala havent perdut les eleccions europees per més de 4 punts de diferència respecte al Partit Popular? Què és el que festeja?
Bé, el que pretén sà que ho sabem, celebrant el resultat el que fa és ocultar la veracitat de les xifres, maquillar-les, i esta estratègia maquiavèl·lica no em sorprén gens. Ara per ara, l'únic que manté el govern de Sánchez és l'ocultació i el maquillatge, encara que cada vegada li funcione menys ja que la seua credibilitat es veu cada dia més afectada.
Sánchez és el secretari general del PSOE, figura equiparable en el futbol a l'entrenador de l'equip, i per tant, com ja he dit abans, ha de ser responsable i no ha d'eixir al carrer a celebrar derrotes electorals. Ha de deixar d'escriure cartes a la ciutadania que maquillen la realitat, mostrar una millor transparència als pactes acordats, confiar en la imparcialitat del poder judicial i assumir que cada vegada hi ha menys gent que l'avala.
Si Sánchez fora responsable i conseqüent, si tinguera seny, si no estiguera constantment duent a terme estratègies malicioses per tal de mantindre's al poder, Sánchez convocaria eleccions perquè seria esta l'única forma de demostrar la responsabilitat que comporta el seu cà rrec.
Que l'estabilitat del govern d'Espanya recaiga en mans de partits com Bildu, BNG, Junts o Esquerra Republicana l'únic que ens fa pensar és que al Palau de la Moncloa no hi ha govern, més bé el que hi ha és desgovern.
El temps passa, i cada vegada que els col·legis electorals obrin les seues portes, la diferència entre el PP i el PSOE és més à mplia. El poble està parlant, i el president està obligat a escoltar-lo. Potser l'única eixida digna és donar el pas i convocar eleccions.
