Fa una trentena d'anys els valencians ja vam assistir al linxament públic, mediàtic, polític i acadèmic del millor sociolingüista que hi ha hagut, fundador mateix de la sociolingüística com a ciència: el valencià (per cert) Lluís V. Aracil. Ara no entraré en detalls, els teniu en el capítol 4 ("La degradació de la sociolingüística") del meu llibre Reconstruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística (Voliana, 2021). Sols diré que al cap de poc, Aracil va anar aïllant-se més i més, fins quedar totalment fora de joc, i la sociolingüística es va convertir en una etiqueta bastarda que amaga un garbuix de mites, confusions, impostura i propaganda.
Ara, 30 anys després, sembla que li ha tocat el torn al millor dels nostres gramàtics, Abelard Saragossà, que està rebent en xarxes i mitjans tota mena d'insults i desqualificacions, semblants a les que va rebre el pobre Aracil: traïdor, judes, blavero, secessionista, pepero, desertor, farsant, enemic de la llengua i del país, "ego ferit"... En fi, no cal ser un gran sociòleg per a captar que el xip caïnita continua desfent esta societat valenciana i que els il·lustrats que haurien d'unir-la són els primers impulsors de la desfeta i de la fractura social valenciana.
En esta ocasió el linxament ve a compte del ja famós accent: València o Valéncia? Ja fa tres dècades que Abelard va demostrar que la segona opció era la més adequada: les raons estan sobradament explicades en les seues obres-i també han estat recordades pel propi Abelard i més gent en esta polèmica, no cal que jo les repetisca ací. Però clar, no es pot raonar amb qui no vol o no pot llegir i prefereix l'atac ad hominem. I a qui assenyala la lluna, li tallen el dit. Tal i com van fer amb el sociolingüista, fan amb el gramàtic.
En la Batalla de València, durant la Transició (de la qual ja fa quasi mig segle) el principal punt era el nom de la llengua: l'esquerra es va deixar arrossegar per mites com el del "nom científic" i el de la falsa equació "Llengua = Nació", així com per consignes fusterianes com "El PV serà d'esquerres o no serà" i "Dir-nos valencians és la nostra manera de ser catalans". Jo hi era, i aleshores creia fermament en tot això, i en els Països Catalans com a nació. Ara, en canvi, crec que abans de tot caldria una sobirania valenciana, una República Valenciana, a partir de la qual es podria votar o decidir tal o tal aliança.
Però després de mig segle, cal reconéixer que no s'ha avançat molt per este camí. No cal fer grans enquestes per a deduir que els valencians nacionalment catalans no arriben ni a l'1% per cent de la població. És a dir, que més del 99% no se'n senten... Però a qui posa els mites i les consignes per damunt de l'anàlisi i la raó, això li té igual. En aquella Batalla de València li vam regalar a la dreta antivalenciana el monopoli del nom "llengua valenciana" i el paper de "defensors" de la llengua i de la nostra identitat, com també li deixàrem el monopoli de les senyeres amb blau. I així passàrem de ser un dels llocs més esquerrans de l'Estat (al principi de la Transició) a convertir-nos en el ranxo o finca de la dreta antivalenciana durant dècades, i la cosa continua...
Ara, en esta Batalla de l'Accent, assistim a una re-edició en miniatura del mateix embull, i sembla que torna a faltar-nos intel·ligència i creativitat per a no deixar que esta dreta coenta se'n torne a eixir amb la seua i, amb l'excusa de l'accent, debilite encara més l'ús del valencià (com està fent a l'escola) i els drets dels qui el parlem. I damunt, en esta ocasió, inclús li deixem el paper de l'argumentació filològica i gramatical, que segons ha demostrat Abelard, s'inclina clarament per l'accent tancat. Doncs no res, a vore si dins de 30 anys algú torna a argumentar a favor d'una autèntica sobirania valenciana (també en qüestions de llengua) i esdevé el nou boc expiatori dels il·lustrats, si és que aleshores encara en queda algun, d'il·lustrat-o de valencianoparlant. Hem passat de "país perplex" a "país auto-caníbal", un país que envia a la foguera els seus millors defensors.
I al final no serà València ni Valéncia, sinó Valencia.
