El naixement del xiquet

Aquell dia significava molt. Novament havien celebrat amb els seus el míting dedicat als màrtirs de Betxí. Era la manera que tenia de retrobar-se amb els amics abans que s'acabara l'any. Ell formava part d'un grup diferent a la resta del món. El fet que la seua gent no anara a missa era considerat com un sacrilegi. En eixe 1915 la religió omplia molt carrers i cases. 

  Tots, en acomiadar-se, tornaren als pobles menys Josep Peris. Vivia al carrer Pacheco. Havia nascut a Alcoi però s'havia instal·lat a l'antiga Morvedre per a fer classes en l'escola laica. No tenia família així que la nit de nadal resultava per a ell, un home no creient, del tot més normal. De matí comprà unes panses en el mercat de la Glorieta i uns pastissets de moniato per a fer una miqueta distint el sopar. Després volia aprofitar el silenci d'aquella vetlada per a escriure un interessant article que tenia al cap. Encara amb la dolçor de moniato a la boca, es posà a escriure les primeres línies. Però no tardà molt a fallar la llum. Solia passar en més d'una ocasió. Ell, cansat de trobar-se a fosques va decidir d'eixir al carrer. No feia molt de fred. Tot era desèrtic. Se sentia gent a les cases, ombres que travessaven les finestres, besades i cants improvisats. A l'exterior res endevinava que en una hora tot s'ompliria per anar cap a Santa Maria, a la missa del Gall. Des d'alguns llocs el miraven. Comentaven  que era una provocació que persones com Josep no respectaren el nadal.

  En passar per una porta va sentir com un xicotet personatge li xafava els peus i eixia ràpidament. No li donà temps a reaccionar. Continuà el seu camí. Li agradaven molt els moviments espontanis de la xicalla i com demostraven la seua vitalitat a cada moment. L'educació per a ell no era més que potenciar les qualitats que tenien els menuts i no la disciplina.

  Arribà fins al riu. La lluna il·luminava aquell llit i convertia en plata el pont. Es va recolzar en una pedra gran en forma de banc. Després d'uns minuts de quietud, va començar a sentir a la llunyania uns sorolls. Semblaven infantils i sonaven amb certa desesperació. Va acostar-se. No veia res fins que va trobar un clot profund. Semblava que estava preparat per a fer-se un pou. D'allí eixien unes veus nervioses i ploroses. Preguntà què passava. Aquell xiquet va dir que es deia Vicentín i que s'havia caigut fins allí. Buscava un joguet que de matí havia perdut amb els seus amics per aquella contornada. Li feia molt de mal la cama i no podia menejar-se. Josep li va arrimar el braç i amb la seua força el va traure, ja que la profunditat no era excessivament gran. En vore la cara, va reconéixer que aquell era el xiquet amb el qual s'havia xocat en eixir del portal.

Mentrimentres a ca de Vicentín tot era alegria. Els pares i els tios estaven acabant un suculent sopar. No tenia res a vore amb la torrada d'embotit que s'havia preparat el servici per a eixa nit el servici. El xampany francés, els exquisits dolços i tot el que omplia la taula era més propi d'un elegant dinar que de la nit de nadal. Entre ells esmentaven el greu problema de l'exportació a França de les taronges. Elles comentaven el vestit que s'havien comprat per a la missa del Gall. Adela li deia que de matí havia quedat horroritzada en vore per la Glorieta una manifestació d'anticlericals que recordaven els màrtirs de Betxí. Li contestava Josefina que aquella gent no tenia ànima. De segur,afegia, que el dimoni els portarà una gran tragèdia per no anar a missa ni celebrar el nadal. De sobte Vicent va preguntar a Adela pel fill Vicentín. No l'havien tirat en falta en tota la nit però ara quan quedava poc per anar a Santa Maria se n'adonaven que no hi era. Cridaren el servici i tampoc estos l'havien vist. En uns minuts va esclatar el nerviosisme. S'oblidaren de la missa i de tot. Veïns i amics s'aplegaren al voltant d'aquella casa. Vicentín s'havia perdut precisament la nit de nadal. Les dones estaven angoixades per aquell xiquet de 7 anys. Els hòmens s'organitzaven per a preparar una batuda i trobar-lo. De seguida isqueren al carrer. Sense rumb molt definit miraven pels racons més foscos fins a arribar a la Glorieta. Allí per un moment emmudiren. Veren de lluny un xicotet fanalet que s'acostava. Sols es veia llum i semblava un estel. Es quedaren bocabadats. En passar uns minuts conegueren que era una figura humana. Un home adult que portava al corder un xiquet que sostenia un fanal.  De seguida reconegueren que eren Vicentín i el mestre Josep Peris, eixa persona estranya que no anava mai a missa. S'afanyaren cap a ells. Entretots l'agafaren i deixaren que descansara una miqueta el professor. El portaren cap a casa mentrimentres un se'n va anar a buscar el metge Joaquim. De camí passaren prop de Santa Maria. Alguns els digueren que no tardaren molt, que la missa estava a punt de començar. Si no tardaven, arribarien a adorar el naixement del Xiquet. Vicent els va dir que el xiquet acabava de nàixer i havia sigut gràcies a un mestre molt especial. "Nosaltres- va afegir- anem a casa a tindre cura pel xiquet i a festejar que el nadal és més que una missa."

  Arribaren allí. Les dones esperaren. Esclatà l'alegria en aquella llar. El nadal eixe any es va fer més real que mai. Josep Peris va passar la nit amb ells. Descobriren que el 25 de desembre és molt més que una copa del millor xampany i que fins i tot que una missa brillant. Comprovaren que el nadal simplement és un bon moment per a descobrir el millor de nosaltres mateixos i dels altres, i sobretot per a no oblidar-ho.

  El nadal de 1915, com cada any, va tornar a nàixer un xiquet. Esta vegada es deia Vicentín. Fou gràcies al mestre Josep Peris. Ho va fer perquè durant 12 mesos els éssers humans l'havien fet desaparéixer amb les violències, els egoismes, les falsedats i aparences.

  Confiem que mai més necessitem que torne a nàixer. Serà senyal que la pau i el respecte a la dignitat humana hauran triomfat en el món.