En febrer d'enguany, escriguà al diputat de cultura de la Diputació de «València» per a proposar-li l'edició de dos llibres d'investigació, u sobre l'accentuació (en valencià , en castellà i en italià ), i l'altre sobre l'accent del Cap i Casal.
El llibre sobre el sistema d'accentuació té un subtÃtol que indica la causa de la investigació i la finalitat: «Raons de no assimilar-lo. Com fer-lo assequible». En efecte, no dominen l'accentuació ni la majoria dels alumnes de filologia valenciana (accentuació de conduia, conduiem, conduieu; conduir, conduit, conduint; traicio, conduire, conduiria; penseu, pensaveu, pensarieu).
El llibre proposa quines modificacions permeten un sistema d'accentuació que puguen dominar i aplicar els valencians de cultura mitjana. La dualitat descrita comporta passar d'un sistema elitiste a un sistema humaniste.
La investigació deduïx que la causa de tindre regles d'accentuació socialment inassimilables és voler diferenciar-se del sistema del castellà i, correlativament, no considerar les necessitats dels parlants: de les persones. Estem davant d'una visió essencialista de les llengües: considerar un fet humà (ara, una llengua) sense considerar les persones.
El llibre mostra per quines raons hi han regles incoherents en el sistema d'accentuació del castellà (com s'accentuen valentia, estatua, creais, creabais, creariais, espray, bonsai), les quals expliquen el grau de domini social que té.
El marc descrit comporta que la investigació sobre l'accentuació té importà ncia educativa (i, naturalment, importà ncia social). El segon llibre té un centre diferent: és patriòtic, ja que té relació amb la identitat i l'autoestima del poble valencià .
Fa una trentena d'anys, presentà un treball sobre l'accent del descendent del llatà Valentia: «Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana». Va ser en el IV Col·loqui d'Onomà stica Valenciana, fet en Ontinyent en 1995. Aquell treball tenia dos fonaments, u dels quals era la gramà tica de Sanchis Guarner (1950). L'autor constata que la distribució de la e tancada i la e oberta en valencià és diferent a la del conjunt romà nic: allà a on les altres llengües romà niques tenen una è, el valencià té sovint una é (com ara finéstra, que és finèstra en italià ; inversament, el valencià vèrd és vérde en italià ). Limitant-se a les paraules patriomonials, el gramà tic valentà descrigué quins marcs sil·là bics comportaven una é i quins una è.
En 1981, un lingüiste del Canadà , Joseph Gulsoy, publicà una investigació sobre l'Edat Mitjana que permetia començar a entendre la situació que havia descrit Sanchis Guarner en 1950. En el treball d'Ontinyent, vaig intentar deduir com havia evolucionat la situació medieval descrita per Gulsoy fins a l'actualitat. El marc explicat per Gulsoy comporta que la pronunciació de Jaume I i de tots els valencians medievals era Valéncia; i, en l'article, mire d'argumentar per quines raons eixa pronunciació arriba a l'actualitat de punta a punta del territori que parla en valencià : des de Vinaròs pel nord a Crevillent pel sud, diuen Valéncia.
El llibre que he elaborat ara investiga primer com convé que els valencians accentuem la lletra e, i conclou que es preferible escriure sorprés (com diem els valencians), i no sorprès (com diuen els catalans de la Catalunya oriental). També aplica la distribució sil·là bica de Sachis Guarner als cultismes, operació que permet comprendre que «sèsam, guèiser» (grafia dels diccionaris valencians) no respon a les estructures sil·là biques de la é i de la è en valencià . Això explica que pronunciem guéiser, igual que pronunciem conéixer (i no conèixer, grafia que respon a la pronunciació del català oriental).
En una segona part, la investigació focalitza el descendent de Valentia. Entre altres temes, mostra que els fets de no considerar l'evolució històrica ni la implicació del valencià durant el segle xx han permés afirmar, sense cap prova positiva, que la pronunciació històrica seria una influència del castellà . El treball estudia els criteris internacionals: en quin orde i en quina jerarquia s'han aplicar, i per quines raons. També mostra com han tractat el nom de la capital valenciana les gramà tiques de Sanchis Guarner (1950), Valor (1973, 1977), Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002), Gramà tica Normativa Valenciana (2006) i Real Acadèmia de Cultura Valenciana (2015). Com és natural, el llibre analitza els informes que han deduït que l'accentuació adequada seria la de València.
El dia 25 de juny, m'entrevistà amb el diputat de cultura, que em demanà la versió electrònica dels dos llibres presentats.
Post scripturm. Per si algú té interés pel treball d'Ontinyent, està a disposició pública en l'enllaç de baix, el qual també conté un informe sobre Valéncia-València que que em demanà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el 2006.
